El capítol s’estructura en, primerament, la opinió
sobre tot dels professors en relació a aquest tema de la integració i la
inclusió i del que pensen també els alumnes si es trobessin en la situació de
trobar-se un nen discapacitat a la seva classe, i els nivells que es poden
trobar en ella. En segon lloc, es mostra l’experiència a l’Escola Margalló de
Vilanova, que és un centre inclusiu en el qual a les classes hi ha alumnes amb
discapacitats o més problemes que la resta. La Dolo Beltran es retroba amb el
seu professor, en Paco Sánchez, que la va orientar cap al teatre i així va
poder fer el que realment li agradava, a més la Dolo participa en una classe de
música o més bé de cant, en la qual ajuda als alumnes a que ho facin millor i
parlen sobre la seva trajectòria. Finalment, es mostren dos projectes, el
primer el projecte d’integració d’alumnes sords a l’Institut Consell de Cent a
Barcelona; i el segon el projecte d’aules hospitalàries a l’hospital matern-infantil
de la Vall d’Hebron.
Aquest programa ha estat una mica més difícil de
reflexionar perquè s’han tractat molts temes dins de la inclusió, que seria el
tema base. Penso que la inclusió cada cop s’està estenent per més escoles i que
és molt important, perquè cada cop més nens amb dificultats poden anar a
classes comunes i que allà tinguin el recursos necessaris. Els recursos són
bàsics per poder fer una escola inclusiva, però moltes escoles no poden
tenir-los, en la majoria de casos per qüestions econòmiques. Durant les
opinions dels professors i els alumnes, també s’ha parlat sobre com es viu la
inclusió en les escoles normals i la importància que té en l’actualitat, ja que
la mentalitat va canviant i moltes famílies estan d’acord en que el nen vagi a
escoles comunes i pugui relacionar-se i seguir el ritme d’una escola tot tenint
més ajudes, sempre i quan no se senti diferent i sol, i pateixi, i per això és
molt important el paper que tenen els propis professors. Molt professors no es
veuen capaços d’atendre casos d’hiperactivitat, de petits endarreriments o
síndromes de Dawn i autisme, però cada cop més es necessita aquesta formació,
per facilitar el procés a qualsevol nen i que ell se senti un més de la classe
i la professora sàpiga com tractar-lo i els límits que té cada nen, perquè cada
nen és un món diferent i amb unes capacitats diferents. La inclusió és un somni
del qual cada cop estem més a prop, però no per això és més fàcil.
L’Escola el Margalló de Vilanova és una escola inclusiva
on nens amb més dificultats conviuen amb nens sense dificultats, aquesta escola
ha de ser un exemple per moltes altres, ja que permet que molt nens se sentin bé
i integrats en aquesta escola i tinguin els recursos i les ajudes que
necessiten, a més molt alumnes s’impliquen en ajudar aquests nens així poden
aprendre a conviure i a cooperar i ajudar els altres, una experiència molt
enriquidora pel futur nens de primària. A més, en aquest escola cada alumne
avança segons les seves possibilitats i té uns aprenentatge especials segons la
discapacitat, pel que és una escola totalment inclusiva. D’aquesta manera
comencen a fer que l’alumne cregui en ell mateix i se senti capaç i que els
altres nens siguin capaços de conviure, ser solidaris, ajudar i comprenen el
concepte d’empatia, ficar-se en la pell de l’altre, pel que puc dir que és una
escola model.
Finalment, els dos projectes que es mostren es
veuen en tots dos una manera d’integració de nens amb problemes, en el primer
es tracta la integració dels sords i en el segon, en canvi, unes mestres ajuden
als nens hospitalitzats a no perdre el ritme de les seves classes.
En el projecte: Integració d’alumnes sords, del l’Institut
Consell de Cent de Barcelona, a les classes hi assisteixen alumnes sords que
són integrats en aquestes gràcies a la utilització també d’intèrprets de
llenguatge de signes, així poden assistir a classes ordinàries. Pels professors
això és una gran experiència molt enriquidora, ja que molts no havien estat en
una situació així, a més, compten amb l’ajuda de psicopedagogs, intèrprets i
psicòlegs. Segons la meva opinió, crec que això és molt bo perquè els alumnes
sords s’integrin i a la vegada que els oients es vagin adaptant també al llenguatge
de signes i sàpiguen comunicar-se amb ells. Durant aquest curs, en algunes
assignatures vaig fer amb el meu grup, un treball sobre l’APANSCE (associació
de pares i mares de nens sords de Catalunya) i de l’escola Tres Pins, on nens
sords també s’integraven a classes ordinàries des d’educació infantil. Després
de veure aquest projecte i de fer una ressenya del treball que he anomenat, puc
dir que crec que és molt important que els oients aprenguin a conviure i a
ajudar els sords, i que aquests no se sentin exclosos i que segueixin un ritme
de classe normal, gràcies a l’aportació que fan els intèrprets i pedagogs. Trobo
que aquesta pràctica és important conèixer-la i veure que cada cop és més
important i és té més en compte la integració dels sords en la societat, perquè
també es preparin pel futur i se sentin igual de capaços i tinguin la il·lusió
de seguir endavant.
El segon projecte, el d’aules hospitalàries de l’hospital
de la Vall d’Hebron, es tracta d’una sèrie de mestres amb experiència a l’ensenyament
que fan classes a nens hospitalitzats permetent que els nens segueixin el ritme
de la classe des de l’hospital i que, per quan tornin, no vagin perduts. En
aquest projecte es veu com hi ha diferents nens i que no tots tenen el mateix
problema o el mateix grau de malaltia, és per això que és molt important aquest
treball de les mestres perquè els nens puguin seguir una educació gràcies a
elles.
Per últim durant aquest programa han hagut tres
cites que m’han cridat molt l’atenció: “La filosofia de l'escola inclusiva és una
filosofia de la vida, perquè a la vida hi som tots”, “L'escola inclusiva serà
una realitat en la mesura en que ens ho creguem” i
“Gestionar la diversitat, no
separar-los sinó atendre'ls junts és el repte més gran que té el sistema
educatiu” (Pere Pujolàs). 
No hay comentarios:
Publicar un comentario