Capítol 2: L'èxit i el fracàs

Durant aquest segon programa de la sèrie de Mestres es fa referència al concepte d’esforç i de fracàs. Ambdós conceptes són molt importants durant el procés escolar, però se’ls atribueixen uns significats que potser no són els que s’haurien d’atribuir. Aquest tema de l’actualitat no es pot definir ben bé i tampoc se sap resoldre encara. Durant el capítol es plantegen tot un seguit de preguntes que, com al primer episodi, van responent professors,  alumnes i gent coneguda, preguntes que també et fan reflexionar a mi mateixa i de les quals parlaré tot seguit. Però primer de tot, cal que nomeni algunes de les preguntes sobre les quasls tracta aquest segon capítol: Què és l’èxit? Quina relació té amb l’excel·lència? Què és el fracàs? Com s’ha d’avaluar i com podem resoldre algunes qüestions que es tenen actualment al voltant d’aquest terme?

Durant la visualització, podem veure que segueix l’estructura del capítol inicial i que per tant consta de primer, l’opinió de professors i alumnes; en segon lloc, l’Escola el Roure Gros de Santa Eulàlia de Riuprimer que és diferent a les escoles ordinàries i no segueix la metodologia de qualsevol escola; en tercer lloc el retrobament de Jordi Èvole, també conegut com el follonero; i, per últim dos projectes de dues escoles, el projecte d’avaluació del professorat de l’escola Claret, i el “Premi Mai” de l’Institut Valldemossa.

De manera més centrada en els diferents temes dels quals tracta aquest capítol i, sobre tot, donant la meva opinió sobre ells, continuaré fent aquest anàlisi sobre el segon capítol. Primerament, crec que he de començar, com he fet amb el capítol anterior, donant el meu punt de vista sobre les preguntes que plantegen aquest episodi, d’una banda crec que la pregunta base d’aquest programa és “què és l’èxit?” i “què és el fracàs?”, segons el meu punt de vista i tal i com molts professors han anat dient crec que l’èxit no té a veure amb l’excel·lència, sinó que és fer el màxim possible per aconseguir una cosa i no simplement treure un excel·lent en totes les assignatures, perquè pots treure molt bones notes i realment no saber-ho aplicar i no tenir uns valors, o a la inversa. L’èxit també es pot dir que s’atribueix a dues coses: l’èxit personal i el laboral, perquè creixes com a persona i creixes pel teu futur. En canvi el fracàs, no s’hauria d’atribuir a unes males notes o baixes qualificacions i que vagi directament relacionat amb l’avaluació, sinó que s’ha d’atribuir, a nivell escolar, a quan un noi o noia vol deixar d’estudiar. Això no pot repercutir només en l’alumne, sinó també en els professors creant-los una impotència per si no han sabut potenciar les seves virtuts i motivar-lo per a seguir estudiant. Aquest és l’autèntic fracàs que pot haver segons la meva perspectiva, en relació a l’avaluació, crec que potser no és la més adequada, perquè es tenen en compte en moltes ocasions els continguts i no pas l’esforç, l’actitud, la imaginació i creació... que s’haurien de tenir molt més en compte i tenir més importància a l’hora d’avaluar. Jorge Wagensberg, fa una reflexió interessant sobre aquest tema que és que “un altre defecte de l’escola actual, és que la manera d’avaluar als alumnes (...) és el professor posar una pistola en el cap de l’alumne i dir-li: o confesses que has comprés o et foto”, d’alguna manera amb això ell es refereix a que l’alumne simula la comprensió però no que la tingui realment. Aquest tema em fa pensar sobre l’article de Miguel Ángel Santos Guerra “¿Cómo viven las vacas?” ja que parla de l’avaluació en l’actualitat.

En segon lloc, és interessant el reportatge que es fa a l’Escola el Roure Gros a Santa Eulàlia de Riuprimer, “Un dia fent ciència”. Aquesta escola no és com les ordinàries, sinó que és diferent ja que tenen una metodologia i una manera d’ensenyar molt diferent a la que es té en la resta d’escoles. Sobre l’escola cal dir alguns trets que la caracteritzen, aquests poden ser: que no estan agrupats per cursos, sinó per cicles (inicial, mitjà i superior); que fan activitats d’alguna manera d’autoaprenentatge i no classes teòriques on la professora explica i els alumnes aprenen, sinó que cadascun amb un grup i utilitzant uns materials que els proporciona la professora van esbrinant i coneixent; que no tenen uns horaris específics ni limitats pels treballs; que no fan exàmens, sinó que hi ha una avaluació continuada i depèn de cada alumne, no s’avalua el contingut sinó el procés que ha seguir l’alumne i a partir d’aquí es fa un informe pels pares de cada alumne on se’ls explica; no utilitzen llibres sinó diversos materials; i els professors i professores fan de guies, els ajuden, els encaminen i els proporcionen materials. Aquest model d’escola, crec que està bé i fa que els alumnes es facin més autònoms i confiïn en si mateixos, i, a la vegada que es motivin per aprendre sobre diferents àmbits i d’aquesta manera que aprenguin i que cooperin i col·laborin amb els seus companys, ja que aquesta situació és la que més es viu en  aquesta escola. La idea d’avaluar a partir d’un informe del nen crec que està bé plantejada, però pot ser que no estigui massa acceptada per les famílies ja que, d’alguna manera els nens no aprenen a estudiar d’un llibre, com sempre s’ha fet, tot i que igualment aprenguin. Personalment, crec que és una escola que potser és massa “lliberal” però que és un bon model per una escola que es comenci a expandir per tot arreu, ja que és un pas a que l’educació canviï i s’adapti més a l’actualitat en que vivim, i no seguir potser amb moltes tècniques i metodologies que ja estaven implantades al segle anterior, perquè tot i utilitzar diferents materials i fent alumnes actius i participatius, no deixen de seguir l’estructura d’aquestes classes d’anys enrere.

Per últim, faré referència als dos projectes dels quals tracta el capítol que són: 


El projecte d’avaluació del professorat que fa el director Xavier Melgarejo a l’escola Claret. Aquest projecte consisteix en l’avaluació dels professors per part dels alumnes, als quals se’ls hi dóna una enquesta i han de respondre sobre el seu tutor, així es poden avaluar els mestres i detectar aspectes millorables en la seva feina. 


Finalment, els “Premis mai” de l’Institut Valldemossa, on els professors premien de cada curs els alumnes que més esforç han fet, i no ho fan per excel·lència, sinó segons l’esforç dels alumnes, motivant-los per seguir esforçant-se i seguir endavant. Els dos projectes crec que són molt importants tant per la formació i la millora del professorat com per mantenir la il·lusió i la motivació dels alumnes, i també crec que s’haurien d’implantar, si més no, idees semblants a aquestes a les escoles per promoure precisament un millor aprenentatge.

En conclusió, deixaré dues frases que més m’han sobtat del capítol: “hem de fer que es facin preguntes i les intentin respondre” i, em quedo amb la d’en Miquel Moya “si ets un bon metge i guanyes molts diners has triomfat a la vida, si senzillament ets un paleta, no has triomfat a la vida?”.